1. |
L'elefant ferit
02:16
|
|||
|
L’Elefant ferit
Un dia sense fi,
tot de color gris
I a la pantalla hi veig
un elefant ferit.
Un no se que estrany,
un no saber parar.
Els ulls van endavant,
no saben on mirar.
Tranquil i anestesiat,
ple de tot i més,
els ulls miren endins,
hi ha un elefant ferit.
|
||||
2. |
Els amics perduts
03:18
|
|||
|
Els amics perduts
Lentament van caminant
els amics perduts.
De la terra van sortint,
no se que volen de mi.
Potser em volen saludar,
dir-me hola amb la ma.
Potser volen dir-me adéu,
ara que tot ha acabat.
Lentament van desfilant
els amors passats.
Tots em miren fixament,
m’atravessen com un full.
Potser encara em tenen por,
potser em volen devorar.
No puc dir que no em fa mal,
tots els anys malaguanyats.
Lentament venen a mi,
tots els fills perduts.
Van volant alliberats,
erren sols per l’espai.
Un forat profund i clar,
no se bé què va passar.
Un futur alternatiu
on tots estem tan contents
Els amics perduts,
tots els fills perduts,
els amors passats,
els amics perduts.
|
||||
3. |
||||
|
La muntanya buida de Montcada
Com un miratge, tot distorsionat,
així m’arriba, el record del què va ser;
l'obsessió malalta, com una il·lusió,
de voler estar amb tu, per fugir de mi.
Desequilibrat, mirall contra mirall,
un altar enganyós, un culte inquietant.
Com una carena, que no porta enlloc,
com la muntanya buida de Montcada,
buida de Montcada.
Com la muntanya buida de Montcada,
buida de Montcada.
Cada cop que hi torno en tren,
veig que allà ja hi era tot.
El paisatge avisant
que no es cert tot el que es veu.
Il·lusions i percepcions
que maquillen la buidor
del fals amor.
Del fals amor.
Del fals amor.
|
||||
4. |
L'arbre
04:25
|
|||
|
Sol
Quan estic amb mi puc saber qui soc,
lluny de tots, aprop de tot el que jo sé.
Passejant el món, eternament tot meu
Sol em sento ple.
Sol estic present.
Sol puc ser qui sóc.
Sol em sento etern.
Mai ningú m’ha entès, però m’importa poc.
Des de sempre així, no volia sortir.
Pel que he vist després, potser tenia raó.
Sol em sento ple.
Sol estic present.
Sol puc ser qui sóc.
Sol em sento etern.
De vegades sento que el fred m’entra a dins.
Dins la closca, a dins del cap perdo el nord.
I no se com poder tornar cap al sol.
I ara que faré?
A qui desitjaré?
A qui idealitzaré?
A qui perseguiré?
Sol em sento ple.
Sol estic present.
Sol puc ser qui sóc.
Sol em sento etern.
Sol em sento ple.
Sol estic present.
Sol puc ser qui sóc.
Sol em sento etern.
Sol, em sento sol.
Sol, em sento sol.
Sol, em sento sol.
Sol, em sento sol.
|
||||
5. |
Sol
05:35
|
|||
|
L’arbre
Fa tant temps que l’arbre és amb mi,
molt abans del que jo se.
Les arrels es perden ben endins
i la copa busca l’infinit.
Fulles verdes que et protegiran;
branques rectes, són per tu.
No preguntis que hi ha més enllà;
tot el món és aquí dins.
Fa tant temps que l’arbre és aquí,
a vegades crec que em fa petit.
I si em diuen de fugir,
sento que no se quí soc.
Fulles grises que t’enganyaran;
branques tortes que fan mal.
Si preguntes què hi ha més enllà,
agafa aire i salta al buit.
|
||||
6. |
Moltes gràcies, part 2
04:04
|
|||
|
Moltes gràcies. Part II
Moltes gràcies per tot.
Moltes gràcies per tot.
Moltes gràcies per tot.
Moltes gràcies per tot.
Ara que han passat els anys
I estem tots aquí plegats,
recordant els que no hi son
i els que han vingut més tard.
Després de tot d’allà vam ser,
esquivant perversitats,
un a un, tots al costat,
aprenent a creure’ns grans.
Quin gran aprenentatge.
Quin gran aprenentatge.
Quin gran aprenentatge.
Quin gran aprenentatge.
Moltes gràcies per tot.
Moltes gràcies per tot.
Moltes gràcies per tot.
Gràcies per tot, a tots.
|
||||
7. |
Camí del sud
05:01
|
|||
|
Camí del sud / Els amics perduts (reprise)
Camí del sud et creus que tot es veu mes clar,
pero saps que a vegades el sol et pot cegar.
De la teva ma per poder avançar,
però no tinc gens clar a on estem anant,
i no sempre amb llum, és com aprenem;
és a dins la nit que hi ha la veritat.
Que bé m’escau això, tornar a sentir-me viu,
i no miro enrera, no vull sentir el dolor.
Aprenent a fer, viatjant per tot arreu,
omplint els meus ulls d’estimuls incessants.
I el vent m’amenaça, ell ho te més clar,
i el cor em sotraga; què em deu voler dir?
Quin miracle aquest, tornar-nos a trobar,
tot i haver fet trampes, més del que tu saps.
Ocupant el temps, venint-te a buscar,
anestèsia dolça per desconectar.
I el vent m’amenaça, què em deu voler dir?
I el cor em sotraga, ell ho té més clar.
I la pluja em rentarà.
I amb el sol m’assecaré.
Endavant un dia més.
Endavant un dia menys.
Potser em sento alleugerit
de poder mirar als ulls
a tothom que ja no hi és,
i poder sentir-me viu.
Pels amics perduts.
Pels amics perduts.
|
||||
8. |
III
09:47
|
|||
Jordi Farreras Barcelona, Spain
Després d'anys de fer bateries amb Kitsch, Abús o Ran ran ran, i electrònica amb CrO2, trec el meu primer treball en
solitari l'any 2020, "L'home sense dits", seguits de "La libreta verde" i "Els amics perduts".
Vaig créixer escoltant la música dels 70 i dels 90.
M'agrada fer discos conceptuals i sempre amb diferents col·laboradors.
En breu estrenaré "El curioso impertinente" i "Meridiano Cero".
... more
If you like Jordi Farreras, you may also like:
This debut from the Canadian indie artist features pop, folk, and country influences.
go to album
On her stunning new record, Haley Fohr explores her experiences with PTSD.
go to album
British folk musician Tom Nash built these delicate and moving songs around a broken harmonium, allowing its limitations to open up worlds.
go to album
Moses Sumney’s debut full-length is full of moody, soulful songs, with warm, rich textures and tones.
go to album
A female voice that feels out of another century quivers over a folk harp on the 11 tracks that make up this exclusive video album.
go to album
Haley Fohr introduces her narrative outlaw country alter ego, a woman born to live on the margins, born to die.
go to album
There's a little Mazzy Starr and Beach House in these melancholic yet alluring dreamy folk tunes from LA.
go to album
